687474703A2F2F7777772E6573746164697374696361736772617469732E636F6D2F65737461646973746963617320677261746973Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis
Amina Tribal: de novembre 2007

25 de nov. 2007

I no tinc por de somiar


Aquesta cançó dels Ja t'ho diré, ja força antiga, sempre m'ha portat a altres móns. Sembla com si les paraules t'acaronessin la pell. Potser suggestionada pel videoclip, quan l'escolto sempre m'imagino una platja tranquil·la on hi ha algú que t'espera per estimar-te i fer aflorar els teus sentiments. Avui, fins i tot, amb el so de percussió que té, m'he adonat que també té un cert regust tribal. La cançó, a més a més, acaba amb les paraules "ballant damunt d'aquesta roca".

"No tinc de por de somiar que me perdré pels camins o que no tornaré mai més".

Sempre el maleït temps

El futur ens tortura, i el passat ens encadena. Per això se'ns escapa el present.
Gustave Flaubert

Sempre tenim la sensació que perdem o guanyem temps. En canvi, encara no hem après a definir aquest concepte tan ampli. El temps ens amarga perquè potser no el vèiem com l'hauríem de veure. Que se us escapi el temps, però no pas el present! Carpe diem!

24 de nov. 2007

Silenci

Cementiri de Sinera
IV
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Salvador Espriu

Ja sé que sempre acabo posant Espriu. Hi ha alguna cosa de la seva poesia que m'empeny a rellegir-la i a tenir encara més frisança. Avui volia una imatge de silenci. No buscava aquest poema, n'havia pensat un altre, un de molt meu, un de molt breu que em va descol·locar quan el vaig llegir. Mentre el buscava, he vist alguns fragments del Cementeri de Sinera que també són fantàstics. El meu poema el guardo per a mi, perquè resoni en l'immensitat del meu cap. Tanmateix, us en deixo un de ben contundent, on les paraules esdevenen cendres.

23 de nov. 2007

Bullae

Fa 5500 anys els mercaders transportaven les mercancies d'un lloc a un altre per la ruta de la Seda. A l'antiga Mesopotàmia, farta segurament dels múltiples enganys i robatoris, es va inventar un sistema perquè la persona que rebés la mercaderia es pugués assegurar que estava tota. Eren les bullae, una peça on a fora s'hi comptava amb signes molt rudimentaris la quantitat i el producte. A dins, s'inserien també una petites fitxes per comprovar-ho. Amb el temps les bullae van desenvolupar-se per formar l'escriptura cuneïforme, el primer sistema d'escriptura que coneixem. Potser tenia raó Marx quan afirmava que l'economia és el motor de la societat.

Hem assetjat Iraq i poca gent ha recordat que en aquest país va néixer l'escriptura. Sense les bullae, no haguéssim tingut escriptura, almenys tal com la coneixem ara. Sense les bullae, qui sap on estaríem avui.

Espero algun dia anar a l'antiga Mesopotàmia, a la suposada ciutat d'Uruk, veure el Tigris i l'Eufrates, i donar-li personalment les gràcies.

22 de nov. 2007

Preguntes retòriques

Cau l'ocell en un parany sense un esquer que l'hi porti? Salten de terra els filats si no ha res per capturar?
Am 3, 5
Pr desgràcia, la literatura encara està molt moralitzada, quan l'experiència universal que transmet ha d'anar més enllà de les ideologies polítiques de qui l'ha escrit. Costa llegir-se un autor completament diferent a tu quant a pensament, però si ha fet un bon llibre, no se li pot negar. Amb La Bíblia, passa igual. O es llegeix des d'un punt de vista extremadament religiós o no es llegeix perquè és un llibre religiós. Ara bé, algú s'ha parat a llegir-la des del punt de vista literari. És un dels grans llibres de l'antiguitat, farcit alguns moments de grans gèneres literaris o plens de recursos literaris, com és ara, la pregunta retòrica que acabo de deixar. Som capaços de llegir poesia mística o de llegir Ausiàs March sense haver passat abans pel Càntic dels càntics, un dels millors llibres, al meu gust, que s'hi poden llegir.

14 de nov. 2007

Pilar

De vegades, és necessari el foc per tal que més endavant surtin flors ben boniques on les papallones puguin passejar alegrament.

13 de nov. 2007

Canción de jinete
Córdoba.
Lejana y sola.

Jaca negra, luna grande,
y aceitunas en mi alforja.
Aunque sepa los caminos
yo nunca llegaré a Córdoba.

Por el llano, por el viento,
jaca negra, luna roja.
La muerte me está mirando
desde las torres de Córdoba.

¡Ay qué camino tan largo!
¡Ay mi jaca valerosa!
¡Ay que la muerte me espera,
antes de llegar a Córdoba!

Córdoba.
Lejana y sola.
Federico García Lorca

Aquest és un dels pocs poemes que em sé de memòria, i tot i així, de vegades fallo. M'hauria de fer vergonya de no saber-me més poemes de memòria, vull dir, tots sencers.
Aquest poema el vaig fer a 8è d'EGB amb un dictat i no em digueu per què, però em va quedar clavat amb la meva ment i vaig decidir aprendre'l. El trobava un poema senzill, que m'arribava, que em traspassava la pell. El poeta no arribava mai a la seva meta o ja era massa tard. Era una esperança traïdora, una il·lusió que matava.
Amb els anys, he après a estimar-lo molt més. Un cert dia també va propiciar a què llegís bona part dels poemes de Lorca i a què m'interessés més per aquest autor. Tot i que he vist representacions de les seves obres, encara li dec llegir-les.

12 de nov. 2007

Cartellisme


De vegades, molt sovint, hi ha cartells que poden esdevenir autèntiques obres d'art perquè amb una imatge i quatre paraules aconsegueixen un missatge contundent, capaç de commoure al lector. No cal oblidar que l'art sempre commou.

No he trobat el cartell de Mans Unides que em va impactar i que tinc penjat a l'habitació. Potser un dia li faré una foto i el penjaré. He de reconèixer, però, que els cartells de Mans Unides sempre me'ls quedo mirant, perquè en general són força bons.

Com a apunt final, només afegeixo que a Catalunya sempre hi ha hagut tradició de cartellisme. No ho dic tant pel cartellisme que es va fer durant la Guerra Civil, amb figures com Carles Fontserè, sinó que molt abans, a finals del segle XIX pintors de renom feien cartells per anunciar certs productes o participaven en revistes, com ara, Pèl&Ploma.

11 de nov. 2007

Oblidats

Cuando era niño sabía dar, desde que me he convertido en civilizado he olvidado este don. Seguía un modo de vida natural, mientras que hoy, es artificial. Cualquier piedra bonita tenía un valor a mis ojos; cada árbol que crecía era digno de respeto. Ahora me inclino junto con el hombre blanco ante la pintura de un paisaje cuyo valor se estima en dólares.
Ohiyesa

Una vegada, fa molts anys, quan anava al col·legi, vaig comprar un llibre molt petitó on hi havia reflexions dels indis nord-americans. M'agradava. Tenien un altre manera de veure el món, amb un missatge radicalment de pau i de respecte a la natura. Vaig perdre el llibret i me'n penedeixo, perquè estic segura que ara hi descobriria nous valors. Tinc un deute pendent amb els indis nord-americans, tant amb els seus contes i màximes anònimes com amb els seus escriptors, entre els quals podríem citar l'autor de les paraules del principi: Ohiyesa, de Minnesota (1858-1939).

9 de nov. 2007

La pau de la verdor

Vida retirada

¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!
Fray Luis de León


Sembla mentida com avui es torna a dir el mateix que al segle XVI. La majoria de gent que viu a la ciutat n'està farta i somia amb un cap de setmana ben lluny, ben tranquil, a la muntanya, en un paisatge ben verd. Una vegada vaig llegir que els grans paisatges de verd i muntanya són els preferits en la nostra ment perquè transmeten pau, suposo perquè en el fons, s'interpreten com aquells en què no falta de res. Us deixo amb les dues últimes estrofes del poema que segur que ens faran molta enveja:

Y mientras miserable-
mente se están los otros abrazando
con sed insacïable
del peligroso mando,
tendido yo a la sombra esté cantando.

A la sombra tendido,
de hiedra y lauro eterno coronado,
puesto el atento oído
al son dulce, acordado,
del plectro sabiamente meneado.

8 de nov. 2007

Iguals?

IGUALTAT
Diferents neixen,
de dona, fills i filles.
La mort iguala.
M. Mercè Marçal

Em sembla que és prou clar. No tinc res a afegir. Tanmateix, amb tres línies l'autora ha capgirat tota una tradició arran de Les coplas a la muerte de mi padre.

6 de nov. 2007

Ernesto Che Guevara

Elegia al Che, Joan Brossa
Aquests dies hi ha a Barcelona una exposició sobre les imatges que s'han fet al llarg de la història sobre la figura d'aquest comandant revolucionista a través de la fotografia que el 1960 Alberto Korda li va fer a La Havana. Aquesta imatge és considerada com la més reproduïda en la història de la fotografia. L'exposició, "Che! Revolución y mercado, los usos y abusos de la imagen", es pot veure al Palau de la Virreina.
Quan vaig anar a Cuba, la imatge del Che la podies trobar a tot arreu. Però més enllà de Cuba aquesta imatge també es pot trobar en altres indrets, ja sigui en samarretes de joves comunistes o en la retina dels nostres cervells.
Che s'ha convertit en un símbol. De vegades, l'han tret del seu context, l'han idealitzat excessivament o l'han convertit en allò que no era. Crec que si mirem la seva vida, estiguem d'acord o no amb els seus ideals, hem d'admirar la seva fortalesa i fe en les seves idees sobre un món més just per a homes i dones. Hem d'elogiar el seu coratge. "Prefiero morir de pie que cien años sentado".
Joan Brossa, el màxim exponent de la poesia visual a Catalunya, segons el meu parer, li va fer aquest elogi. Utilitzant només l'abecedari, la unitat mínima de significació, tan sols amb tres lletres, ens va saber transmetre molt més. He cregut que era més convenient posar-lo, més que la imatge idealista que tots tenim del Che, però que ja no ens diu res.

3 de nov. 2007

Alfabets de futur

"oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans".
Feliu Ventura, El pes d'un somriure

Feliu Ventura és un cantautor valencià, de Xàtiva, que amb les seves cançons ens ha recordat el valor de la paraula i els versos d'alguns dels poetes més significatius del país. Juga amb les paraules en cada lletrea. És un gust sentir com encara hi ha persones que construeixen alfabets de futur.
Us deixo amb el videoclip de la cançó "El pes d'un somiure" del seu últim disc: Alfabets de futur. Personalment, m'agraden més altres cançons plenes de sensualitat poètica, però el videoclip no està malament.

2 de nov. 2007

Desert


La entitat "la Caixa" un any va repartir un calendari amb diferents paisatges. Un d'ells, era aquesta fotografia que encara està penjada a la meva habitació, si bé ja comença a estar malmesa dels cantons.
De petita em feia molta por el desert. Quedar-se allà al mig sense aigua havia de ser horrorós, però, tot i així, tot i que era un lloc on jo mai hi volia anar, admirava aquells beduins o personatges europeus de pel·lícules que hi anaven i els hi passava un munt d'aventures.
De fet, es podria dir que sempre he idealitzat l'època daurada dels àrabs, d'aquells guerrers que lluitaven per a les seves princeses i les rescataven d'un vell mafiós. De mica en mica, les històries de Les Mil i una nits o els poemes àrab-andalusins van fer un lloc important en la meva ment, fins el punt que vaig decidir estudiar aquesta cultura tan enigmàtica. El desert ja no em feia aquella por tan esgarrifosa i quan el vaig poder veure i tocar va ser una experiència única. La seva sorra és tan fina que sembla mentida com els beduins poden caminar per les dunes.
Tota la por que portava de la meva infantesa es va transformar en un veritable respecte i admiració. Van ser molt poquetes hores al Sahara, però van quedar-se molt bé a la meva retina.
Sí, és cert, m'agradaria estar en alguns moments de la meva vida al desert, a la meva haima, amb un bereber que em recités poesia a cau d'orella a la llum de les estrelles i la lluna i em fes sentir d'una manera brutal cada part del meu cos. O ni tan sols això, seure en una duna alta i contemplar el "desert" durant hores i hores fins a la caiguda del sol. Només desert i prou. Tanmateix, estic segura que no aguantaria gens i que això només són idealitzacions, somnis en veu alta. No cal oblidar que el desert és dur, solitari i abrupte i, per això, brutalment captivador.

1 de nov. 2007

Una mica de Joan Fuster

"CANVIES? Doncs ets veritat." Ser fidel a tu mateix no implica imprescindiblement de ser fidel a les teves coses: a les teves idees, a la teva ètica, al teu concepte de tu que tu mateix t'has inventat..."
Joan Fuster, Indigacions i propostes
Si ahir era un proverbi xinès, ara toca Joan Fuster que amb frases breus ens proposo una mica de pensament irònic. Aquesta és suau, però no sempre és així perquè, a diferència dels proverbis populars, Joan Fuster acaba sent sarcàstic:
"Mira de no indignar-te amb ningú perquè sigui egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I jo".
Bon profit!