CANT ESPIRITUAL (fragment)
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida? [...]
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot? [...]
Joan Maragall
Aquests dies d'una manera o una altra apareixia Joan Maragall. Apareixia Joan Maragall quan a la revista de l'institut on treballo estem preparant una portada de Rusiñol (som a l'any rusiñol) i recordava els textos modernistes. Apareixia Joan Maragall quan a les notícies sortia el nom del seu nét, l'expresident de Catalunya. No vull fer cap alabança a aquesta persona. No. Tan sols vull recordar els versos d'aquest genial poeta.
Avui una nena mig plorava a la classe. Em deia que tenia moltes espines clavades i que aviat explotaria. Aleshores, és quan li he comentat que mirés totes les coses maques de la vida, que n'hi ha moltes. No és que em senti especialment feliç -i menys després que aquests últims dies només que faig que llegir sobre el concepte de felicitat d'Aristòtil i Epicur- però crec que sempre hem de mirar bé le món perquè també té moments especials i bons. Ara, quan volia escriure al blog, he pensat en aquest poema de Maragall. M'hagués agradat posar-lo tot, però és massa llarg. Podeu ser cristians o no, però el poema reflecteix molt bé la bellesa del món.

Monòleg interior lliure?

"PASSEIG"
Hi ha aspectes parcials
de la realitat que deslligats
del conjunt deformen el
sentit dels fets.
Joan Brossa

Com sempre, em serveixo d’un text literari per començar. Avui m’he posat una pulsera que em vaig comprar a Egipte, una pulsera ben especial perquè la veritat és que va costar bastant i és d’aquelles que són tan vistoses. Normalment, no me la poso perquè em fa vergonya o simplement perquè la reservo per ocasions més especials, no per el dia a dia. El cas és que avui "hi ha fets de la realitat" me l'he posada i per un moment mentre caminava per Vallirana per buscar el pa me sentit com si estigués a Egipte. Ha estat un passeis, que com diu Brossa, m'ha deformat el sentit dels fets. Era a Vallirana i era a Egipte. Una cosa tan senzilla com una pulsera m'ha fet recordar emocions perdudes. Suposo que a més d'una persona s'haurà deixat transportar a través dels objectes, d'una parcialitat de la realitat, mentre feia un passeig. Així que, visca les passejades, amb objectes o no, que ens permeten estar en dos móns diferents al mateix temps.