CANT ESPIRITUAL (fragment)
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida? [...]
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot? [...]
Joan Maragall
Aquests dies d'una manera o una altra apareixia Joan Maragall. Apareixia Joan Maragall quan a la revista de l'institut on treballo estem preparant una portada de Rusiñol (som a l'any rusiñol) i recordava els textos modernistes. Apareixia Joan Maragall quan a les notícies sortia el nom del seu nét, l'expresident de Catalunya. No vull fer cap alabança a aquesta persona. No. Tan sols vull recordar els versos d'aquest genial poeta.
Avui una nena mig plorava a la classe. Em deia que tenia moltes espines clavades i que aviat explotaria. Aleshores, és quan li he comentat que mirés totes les coses maques de la vida, que n'hi ha moltes. No és que em senti especialment feliç -i menys després que aquests últims dies només que faig que llegir sobre el concepte de felicitat d'Aristòtil i Epicur- però crec que sempre hem de mirar bé le món perquè també té moments especials i bons. Ara, quan volia escriure al blog, he pensat en aquest poema de Maragall. M'hagués agradat posar-lo tot, però és massa llarg. Podeu ser cristians o no, però el poema reflecteix molt bé la bellesa del món.