Encara som a temps d'abraçar

Canto plorant, ple de tristor,
per un dolor que em té corprès:
des de la mort de Mon Marquès,
En Ponç, Senyor de Mataplana,
que era gentil, franc i desprès,
i d'excel·lents comportaments,
ben conegut pels seus valors
d'allà, de Sant Martí de tors,
fins aquí baix la terra plana.
Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s'ha estès
i cap consol no hi pot fer res,
En Ponç, Senyor de Mataplana;
pagans l'han mort, prô Déu l'ha admès,
per'xò no li comptaran gens
ni els grans pecats ni aquells menors.
Els àngels van dir en cants sonors
que va honrar la llei cristiana.
Marquès, si mai sense raó,
amb mots indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d'ençà que Déu féu Mataplana,
ningú com vós tan compromès,
ni digne de mereixement
ni encimbellat amb tants honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.
Si hagués plagut al Creador,
m'hauria fet feliç, Marquès,
que el desamor que ens hem tramès
abans d'eixir de Mataplana
s'hagués tornat en benvolers;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors,
ho hauria fet sense temors
enfront de gent tan inhumana.
Al paradís, al lloc millor,
vostre esperit ha estat admès;
prop de Rotllà i del rei francès
hi ha Mon Marquès de Mataplana;
també el joglar del Ripollès
i el meu Sabata hi són presents;
hi ha dames plenes de favors,
i als peus mil flors pouant rubors,
i l'Oliver, el de Lausana.
Guillem de Berguedà
Sí, ja ho sé: hauria d'haver posat aquest poema en la seva versió original, en occità. Però suposo que d'aquesta manera li arribarà a més gent.
Guillem de Berguedà és un dels trobadors més coneguts de Catalunya, m'atreviria a dir, que molt més que Cerverí de Girona. La fama no li ve tant per la forma dels seus poemes, sinó que pel contingut. Quan estudiava al col·legi, però també a la universitat, sempre es posava d'exemple els seus sirventesos per explicar que els poemes trobadorescos també podien criticar a altres personalitats. Dos dels poemes que es posaven eren un dels sirventesos que Guillem de Berguedà escriu contra en Ponç de Mataplana (Cançoneta leu e plana, leugereta e sense ufana...) seguit d'aquest poema.
Sorprèn que una persona que va dedicar cinc poemes a criticar aquest personatge, després en el moment de la mort, li dediqui aquest plany tan ple de sensibilitat. Sorprèn si es tenen en compte totes les paraules dites en contra d'en Ponç, com ara, per exemple, que és un mal cristià, que no té força en els combats o que és homosexual (insult que era important en l'Edat Mitjana). No sabem amb exactitud el que va passar perquè s'enemistessin, però la seva manera d'atacar l'enemic era molt més contudent que qualsevol arma, un bon exemple que al paraula pot ser molt poderosa.Estic segura que en Ponç de Mataplana es deuria irritar quan sentia els sirventesos de Berguedà.
Però no m'interessa tant destacar els sirventesos, sinó que aquest plany. Trobo que el penediment de Berguedà és realment profund i sincer. Ara bé, l'acte de Berguedà va més enllà del penediment perquè és capaç de reconèixer que s'ha equivocat i que està molt dolgut. És veritat que això no arregla gens, perquè el marquès de Mataplana ja havia mort. Tanmateix, té molt de valor.
De vegades, fem mal a les persones i no ens n'adonem. De vegades, no tenim prou valor per dir que estimem molt a algú (no fa falta que sigui família o parella).De vegades, voldríem demanar perdó, però no ens atrevim i vivim en la tortura del penediment. Què bonic seria si fóssim capaços d'abraçar a aquells que estimem quan encara hi ha temps i deixéssim d'una banda les rancúnies.
Espero que no us passi com a Guillem de Berguedà, que pugueu arreglar les coses i estimar-vos.

Poema

Joan Brossa

Brossa combinava el poema amb la imatge. La poesia és senzilla, però, al mateix temps, és capaç de sacsejar el lector. Tal com ens suggereix Brossa, la poesia és un tret de pistola, alguna cosa que ens mou, que ens mata les nostres pròpies creences o percepcions. És íntima i revolucionària.

És una llàstima que hi hagi tant poc lectors de poemes, simplement, perquè diuen que no entenen aquesta forma tan complicada. De vegades, no cal entendre, sinó simplement sentir la sacsejada que ens ofereix el poema. Després, si de veritat ens ha agradat, ja vindran les relectures i les reflexions, la qual cosa farà que trobem aquelles paraules genials.

El poema té a les seves mans la llibertat de l'home i potser, per això, ens espanta. Ja va sent hora que els únics trets que sonin siguin només de paraules:PAM, PAM!

Amunt!

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

[...]
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera

Fa poc em van dir que per què mai posava res alegre al blog i jo vaig respondre que la poesia sempre era trista. No escrivim per parlar de la felicitat. Bé, alguns cops sí, però les grans obres universals sempre són dramàtiques o tràgiques.
Pensant i pensant en algun poema que portés alegria, només se m'acudien poemes d'amor en què els amants es corresponien. Però quan he començat a buscar, de sobte he vist el nom de Miquel Costa i Llobera i ràpidament he pensat en aquest poema genial, en l'arbre que malgrat estar en un penyasegat sense terra, lluita per sobreviure. En l'arbre com un geni. He pensat que no és un poema alegre, però que ens dóna la força i l'empenta per ser-ho.
Tot aquest mes d'abril, tot i que jo volia que fos esplèndid, han passat males notícies. Quan semblava que res podia empitjorar el que havia succeït, passava una altra desgràcia més forta. Ara ha arribat el moment de dir prou i tenir el coratge de l'arbre, el nostre pilar. Ha arribat el moment d'alçar la cara encara que hi hagi vent i hàgim de lluitar contra els vendavals per protegir i cuidar el nostre arbre. Sempre ens queixem, però també hem d'estimar i demostrar amor a allò que tantes vegades ens ha ajudat i ens ha fet aixecar del terra. Per tant, a tothom, només puc dir: amunt, amunt, ben amunt!Lluitar i vèncer!Sempre amunt!