Cuba

Guantanamera

Yo soy un hombre sincero

De donde crecen las palmas

Yo soy un hombre sincero

De donde crecen las palmas

Y antes de morirme quiero

Echar mis versos del alma

Guantanamera

Guajira Guantanamera

Guantanamera

Guajira Guantanamera

Mi verso es de un verde claro

Y de un carmin encendido

Mi verso es de un verde claro

Y de un carmin encendido

Mi verso es un ciervo herido

Que busca en el monte amparo

Cultivo la rosa blanca

En junio como en enero

Cultivo la rosa blanca

En junio como en enero

Para el amigo sincero

Que me da su mano franca

Y para el cruel que me arranca

El corazón con que vivo

Y para el cruel que me arranca

El corazon con que vivo

Cardo ni ortiga cultivo

Cultivo la rosa blanca

Con los pobres de la tierra

Quiero yo mi suerte echar

Con los pobres de la tierra

Quiero yo mi suerte echar

El arroyo de la sierra

Me complace más que el mar

Del 9 al 16 vaig ser a Cuba, en concret, a l'Havana i a Varadero. Esperava trobar una altra Cuba, però tant és. Ara recordo vaguement algunes imatges, com ara, els cartells de lluita, de propaganda política, que pots trobar a qualsevol indret de l'illa. Alguns cartells t'arribaven endins: idees d'un socialisme pur que portava cap a una utopia. "Tu ejemplo vive" deien alguns, tot recordant el Che Guevara.

Es pot estar d'acord amb el comunisme o no, amb el socialisme o amb altres tendències polítiques, però quan es parla de la figura del Che, les seves idees polítiques arriben un punt que transcendeixen. La seva força de voluntat i la creença en una revolució autèntica que canviés el món és el que fan captivar encara avui la seva figura, segurament desvirtuada. "Hasta la victoria siempre".

Quan era petita, escoltava Xesco Boix, un petit revolucionari, un gran somiador d'un món més just, un grandíssim creient dels nens. Com no podia ser de cap altra forma, ell cantava aquesta cançó. Abans de fer-ho, però, deia algunes paraules, com ara, que tothom coneix aquesta cançó, però es troba desvirtuada. Xesco Boix explicava ben bé que la cançó era extreta de versos de José Martí, el pare de la pàtria de Cuba. La cançó s'ha convertit en quelcom banal per a la majoria de la gent; tanmateix, si es llegeix atentament es pot comprovar que té un missatge que va més enllà de la simple diversió. Potser Cuba sempre ha viscut en la revolució, en un món per a tothom. Potser, per això, el meu gran admirat Xesco acabava la seva introducció amb "i en Che Guevara li agradava molt".

A Cuba la vaig sentir algun que un altre cop, això sí, no amb la calma que a mi m'hagués agradat, no enmig d'un munt de turistes i uns músics que la canten simplement per complaure l'auditori. Si mai torno a Cuba, hagi mort el comunisme o no, seria fantàstic escoltar-la a gent que la canti perquè la sent, sense que es vegi obligada a fer feliç al turista.

Quina sort que tenen que el pare de la pàtria fos poeta...

Esgarrifances

"Crit i nit

Consirós cant e planc e plor.

Guillem de Berguedà

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra...Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va a saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra..."
Vicent Andrés Estellés
Esgarrifances i prou. No cal veure la guerra per sentir el dolor d'aquesta mare i la barbàrie d'una guerra.
Aquesta nit he tornat a rellegir el Llibre de les meravelles del meu estimat poeta Vicent Andrés Estellés. Quan ja portava una estona, gairebé a la meitat final del poemari, m'ha vingut al cap aquest poema que em deixava sense paraules. Ara, no puc dormir i he decidit fer homenatge a aquest autor amb un poema seu no gaire conegut. Un altre dia, com ja fa tants mesos que ho tinc en el cap, ja posaré "Els amants", amb la veu de l'Ovidi Montllor. Més endavant, quan sigui el moment.