"Cell Teixion qui·l buitre·l menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d'haver se defensa"
Ausiàs March

Sempre m'ha agradat aquesta estrofa d'aquest poema de March. Perquè en algun moment hem tingut un corc que ens ha corsecat el pensament i l'ànima i que sembla que no cessi mai, que no pari mai. March ho utilitzava per l'amor que sentia per la seva estimada. Però crec que, i aquí està la gràcia del poeta, es pot aplicar a qualsevol cosa que en determinats moments ens corsequi. La comparició que utilitza em sembla sublim!

Possibilitats possibles

"La possibilitat de realitzar un somni és el que fa la vida interessant"
Paulo Coelho

I jo em pregunto, quin és el meu veritable somni? Quina és la meva vida? Tiraré endavant el meu somni?

Venus

Venus de Milo

Perquè l'escultura clàssica sempre em tranquil·litza. Potser deu ser el cànon... Tot és tan harmònic...

Penes?

A qui tingui una pena, digues-li: "Les penes no duren,
tal com s'esvaneixen els goigs les penes s'esfumen"
Les mil i una nits

D'acord, acabo de transciure aquest mateix poema al bloc de les Zaghareets. Em repeteixo. Però és que l'he trobat sublim. Les penes i els goigs no són eterns. Ni tampoc nosaltres.

I, ja que hi som, habibati, les penes i els goigs es poden compartir també. Sóc aquí i no allà, sense fer-te preguntes, només per escoltar-te.

Senzill

"Totes les persones somriuen en la mateixa llengua."

Anònim

Tothom necessita un somriure sincer de tant en tant i tothom quan el veu, l'entén. Molts somriures per a tothom.

Faré dos trucs i et descobriré de nou

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
Feliu Formosa, Cançoner

Havia llegit Feliu Formosa en temps universitaris, al bar, amb una companya. Fa dies, buscant dos versos per escriure als nens a la pissarra com cada dia faig, vaig trobar aquest poema i me'n vaig enamorar. Avui he estat llegint més poemes per internet i tots ells tenien alguna cosa a dir-me. Segurament el proper llibre que compraré serà d'aquest autor.

Només això

Es meu desert

"Es meu desert, sempre es meu desert"
Antònia Font

Quan amb les de la uni escoltàvem Antònia Font, recordo que aquesta cançó ens agradava molt. Potser, perquè no resultava tan estranya i no semblava tan surrealista. Potser perquè jugava amb els termes de desert-iglú, soledat personal-vida complicada al desert.

El cas és que no fa falta anar al desert per tenir un desert, viure en un iglú per sentir-te que vius en un iglú descongelat.

"Ses coses no són fàcils per ningú

dins aquest iglú tan descongelat,

tanta longitud,

tan ple de finals,

tan privat de tu."

Sempre he admirat el desert. No és cap novetat. Potser és una raó més perquè m'agradi aquesta cançó. Tanmateix, com diu la lletra, quan vas al desert t'adones que la vida allà és força difícil, que no són flors i violes, i que no tothom és capaç de viure-hi allà, que potser el nostre desert no és tan desèrtic.