Faré dos trucs i et descobriré de nou

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.
Feliu Formosa, Cançoner

Havia llegit Feliu Formosa en temps universitaris, al bar, amb una companya. Fa dies, buscant dos versos per escriure als nens a la pissarra com cada dia faig, vaig trobar aquest poema i me'n vaig enamorar. Avui he estat llegint més poemes per internet i tots ells tenien alguna cosa a dir-me. Segurament el proper llibre que compraré serà d'aquest autor.