Tocar les pedres que viuen

Discóbolo de Miró

Sempre he admirat Grècia. Per mi, era el lloc on naixia l'home, on naixia la meva cultura. Ja sé que afirmar això és molt perillós, perquè hi va haver altres civilitzacions que també han influït moltíssim en el nostre pensament. Però, en certa manera, Grècia el va redefinir, sobretot en el camp de la filosofia.
Tinc moltes ganes d'anar-hi, però és un viatge que vull fer sola. Vull conèixer cada racó de la meva història i, en el moment en què els vagi descobrint, vull estar en pau, en harmonia: només l'instant i jo. Ara per ara, això no és possible. Però algun dia, encara que sigui acompanyada, trepitjaré aquella terra. Potser m'enduré una decepció com Carles Riba que coneixia la Grècia antiga tan bé que li va semblar que allò no era i que no havia pas estat en la seva peculiar Ítaca. Jo, tanmateix, no m'enduria una decepció igual que la de Riba, ja que no sé ni molt menys tot el que aquest gran poeta sabia.
De moment, us poso l'escultura del Discóbolo de Miró. Quan vaig estar a Itàlia, la vaig veure, una de les moltíssimes còpies, de passada, molt ràpidament, en una estança d'un museu al qual no s'hi podia accedir. Em va fer ràbia no poder parar-me i contemplar-la, encara que fos de lluny. Jo el volia veure de prop, tocar-lo, sentir-lo. Volia presenciar el moment fugaç que l'autor va voler representar, aquell moment en què el cos es prepara per llançar el disc. Se n'han fet moltes crítiques, com ara, que l'expressió de la cara no es correspon amb el moviment. És cert. Però, tot i així, no deixa de ser una escultura bella i proporcionada, una escultura perfecte, segons els cànons grecs. Una escultura que fa gust de mirar-la.

Espero algun dia veure-la i, igual que el meu somiat viatge a Grècia, contemplar-la en la meva solitud, pau i harmonia. Tan de bo puguéssim tocar aquelles escultures que ens emocionen (sense saber-ne el motiu), tal com un cop va dir un professor meu. Tan de bo...

Gàbia d'or

A un rossinyol de Vallvidrera
"Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta,
mes no deixis eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia."
Jacint Verdaguer
Estic descarregant-me un programa al despatx i ja he consultat tot el correu. Com que el programa trigarà una estona, he pensat d’anar a escriure alguna coseta al blog ja que fa molts dies que el tinc abandonat. La Sònia, la que em va obrir el blog, em deia que escrivís quan un dia li comentava que tenia un poema en ment, no meu, naturalment, sinó de Verdaguer. Jo, en aquells moments no podia.
La veritat és que he estat dubtant molt perquè no sabia si seguir amb aquella idea o no, ja que el meu estat anímic, per sort, ha canviat. De totes maneres, he decidit posar-lo per altres motius. És curiós com tenir coneixement sobre el món (filosòfic, literari, etc) et fa sentir de vegades més malament, perquè tens la sensació que estàs lligat de cap a peus en una presó que es diu món. Molts cops sembla que visquem en gàbies d’or de les quals no en podem sortir. I, com escrivia Manuel de Pedrolo a Homes i no quan sortim de les barreres, descobrim que n’hi ha d’altres. Quina llàstima que siguin gàbies d’or perquè, en el meu cas, fa que en moltes ocasions jo sigui la que no vulgui sortir-hi. Ja ho diuen: la llibertat fa por (si és que realment hi ha llibertat i no pas barrots).