Gàbia d'or

A un rossinyol de Vallvidrera
"Trobador del mes de maig,
rossinyol refila i canta,
mes no deixis eixos cims
per los vergers de la plana;
no hi vingues a la ciutat,
que hi ha una gent molt ingrata:
diu que estima als aucellets,
diu que en son cor los regala,
mes als que canten millor
los posa dintre la gàbia."
Jacint Verdaguer
Estic descarregant-me un programa al despatx i ja he consultat tot el correu. Com que el programa trigarà una estona, he pensat d’anar a escriure alguna coseta al blog ja que fa molts dies que el tinc abandonat. La Sònia, la que em va obrir el blog, em deia que escrivís quan un dia li comentava que tenia un poema en ment, no meu, naturalment, sinó de Verdaguer. Jo, en aquells moments no podia.
La veritat és que he estat dubtant molt perquè no sabia si seguir amb aquella idea o no, ja que el meu estat anímic, per sort, ha canviat. De totes maneres, he decidit posar-lo per altres motius. És curiós com tenir coneixement sobre el món (filosòfic, literari, etc) et fa sentir de vegades més malament, perquè tens la sensació que estàs lligat de cap a peus en una presó que es diu món. Molts cops sembla que visquem en gàbies d’or de les quals no en podem sortir. I, com escrivia Manuel de Pedrolo a Homes i no quan sortim de les barreres, descobrim que n’hi ha d’altres. Quina llàstima que siguin gàbies d’or perquè, en el meu cas, fa que en moltes ocasions jo sigui la que no vulgui sortir-hi. Ja ho diuen: la llibertat fa por (si és que realment hi ha llibertat i no pas barrots).