Desert

La entitat "la Caixa" un any va repartir un calendari amb diferents paisatges. Un d'ells, era aquesta fotografia que encara està penjada a la meva habitació, si bé ja comença a estar malmesa dels cantons.

De petita em feia molta por el desert. Quedar-se allà al mig sense aigua havia de ser horrorós, però, tot i així, tot i que era un lloc on jo mai hi volia anar, admirava aquells beduins o personatges europeus de pel·lícules que hi anaven i els hi passava un munt d'aventures.

De fet, es podria dir que sempre he idealitzat l'època daurada dels àrabs, d'aquells guerrers que lluitaven per a les seves princeses i les rescataven d'un vell mafiós. De mica en mica, les històries de Les Mil i una nits o els poemes àrab-andalusins van fer un lloc important en la meva ment, fins el punt que vaig decidir estudiar aquesta cultura tan enigmàtica. El desert ja no em feia aquella por tan esgarrifosa i quan el vaig poder veure i tocar va ser una experiència única. La seva sorra és tan fina que sembla mentida com els beduins poden caminar per les dunes.

Tota la por que portava de la meva infantesa es va transformar en un veritable respecte i admiració. Van ser molt poquetes hores al Sahara, però van quedar-se molt bé a la meva retina.

Sí, és cert, m'agradaria estar en alguns moments de la meva vida al desert, a la meva haima, amb un bereber que em recités poesia a cau d'orella a la llum de les estrelles i la lluna i em fes sentir d'una manera brutal cada part del meu cos. O ni tan sols això, seure en una duna alta i contemplar el "desert" durant hores i hores fins a la caiguda del sol. Només desert i prou. Tanmateix, estic segura que no aguantaria gens i que això només són idealitzacions, somnis en veu alta. No cal oblidar que el desert és dur, solitari i abrupte i, per això, brutalment captivador.