Estança 4. Fill del Paco

Morir tal vegada seria
com quan, dormint, un tust precipitat
ens esbatana els ulls a la tenebra,
i ens redrecem, dubtant si fou realitat
o si un somni que s’esmunyia
deixà entortolligat
al nostre sentit afuat
un esquinçall ronser de febre.

L’horror és de sentir que entre la veritat
i nosaltres no hi ha sinó un pas de tenebra,
i que el peu serveix d’amagat
la covardia de la voluntat.
Carles Riba

Quan a la facultat vaig fer tota una assignatura de Riba, tenia pànic al principi perquè tothom sap que Riba no és fàcil. Ara, malgrat la dificultat que va suposar, me n'alegro. És un gran poeta i un gran traductor. Quan aconsegueixes arribar a una part de Riba, el goig és immens.

Un dels poemes que vaig comentar va ser l'estança número 4 del Segon Llibre d'Estances que us he posat a l'inici d'aquesta entrada. Una meravella.

Avui he sabut de la mort d'un noi de 20 anys que va morir ja fa uns quants anys: el fill del Paco. No el coneixia, però vaig sentir el patiment del pare quan va descobrir que tenia un tumor als genitals. Pensava que se'n sortiria. Era massa jove i aquell pare era un bon home, un patidor que no volia fer mal a ningú. De vegades, quan coneixem el rostre de les persones que han mort o els seus familiars i pròxims és quan la mort ens arriba més a prop, la mort que com deia Riba potser només és un somni. Ja sé que l'estança no té res a veure amb el patiment d'aquest pare per la mort del seu fill, però quan parlo de mort, Riba penetra en el meu cap.