L'oasi somniat

"Davant s'estén una illa sempre verda,
ramells de flors dins un pitxer de plata,
oasis bell que el beduí somnia
vogant pel mar d'arena del Sahara."
Jacint Verdaguer

És curiós. He llegit molt a Verdaguer i no recordava aquest fragment, potser perquè Canigó va ser la primera obra completa que vaig llegir d'aquest autor. Avui, mentre feia uns apunts de mètrica i retòrica per als alumnes de literatura, he trobat aquests versos com a exemple de decasíl·labs. I no m'ho he pensat dos cops: això ho havia de posar al bloc. Verdaguer parlant del Sàhara, dels oasis somniats pels beduins. Jo pensava que potser seria algun poema d'algun recull, però la sorpresa ha estat que era de Canigó. Els versos comparen, o millor dit, metaforitzen la falda del Canigó amb un gran oasi verd, com aquell que desitja tant trobar el beduí del desert, d'aquell gran mar de sorra.

Tot això m'ha fet recordar la gran subtilesa que tenen alguns versos i com no podem fer mai una simple mirada als grans poetes.